Els Jocs Florals.1859

Premis

L'englantina d'or: per al millor poema patriòtic.
La viola d'or i argent: per al millor poema religiós.
La flor natural: per al millor poema d'amor.

El poeta que guanyava els tres premis era proclamat Mestre en Gai Saber.

Oda a la pàtria

Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,

oh serres desiguals que allí en la pàtria mia

dels núvols e del cel de lluny vos distingia

per lo repòs etern, per lo color més blau.

Adéu tu, vell Montseny, que, des ton alt palau,

com guarda vigilant, cobert de boira e neu,

guaites per un forat la tomba del jueu

e almig del mar immens la mallorquina nau.

Jo ton superbe front coneixia llavors

com conèixer pogués lo front de mos parents;

coneixia també lo so de tos torrents,

com la veu de ma mare e de mon fill los plors.

Mes, arrencat després per fats perseguidors,

ja no conec ni sent com en millors vegades;

així d'arbre migrat a terres apartades

son gust perden los fruits e son perfum les flors.

¿Què val que m'haja tret una enganyosa sort

a veure de més prop les torres de Castella

si el cant dels trobadors no sona en mon orella

ni desperta en mon pit un generós record?

En va a mon dolç país en ales jo em transport

e veig del Llobregat la platja serpentina

que, fora de cantar en llengua llemosina

no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

Plau-me encara parlar la llengua d'aquells savis

que ompliren l'univers de llurs costums e lleis,

la llengua d'aquells forts que acataren los reis,

defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

Muira, muira l'ingrat que, al sonar en sos llavis

per estranya regió l'accent natiu, no plora

que al pensar en sos llars no es consum ni s'enyora

ni cull del mur sagrat les lires dels seus avis.

En llemosí sonà lo meu primer vagit

quan del mugró matern la dolça llet bevia;

en llemosí al Senyor pregava cada dia

e càntics llemosins somiava cada nit.

Si, quan me trobe sol, parl' amb mon esperit,

en llemosí li parl' que llengua altra no sent,

e ma boca llavors, no sap mentir ni ment,

puix surten mes raons del centre de mon pit.

Ix doncs per expressar l'afecte més sagrat

que puga d'home en cor gravar la mà del cel,

oh llengua a mos sentits més dolça que la mel,

que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

Ix, e crida pel món que mai mon cor ingrat

cessarà de cantar de mon patró la gròria;

e pàssia per ta veu son nom e sa memòria

als propis, als estranys, i a la posteritat.

  BONAVENTURA CARLES ARIBAU (1798-1862)

Canigó(1885)

Doncs ¿què us heu fet, superbes abadies,

Mercèvol, Serrabona i Sant Miquel,

i tu, decrèpit Sant Martí, que omplies

aqueixes valls de salms i melodies

la terra d'àngels i de sants lo cel?

Doncs ¿què n'heu fet , oh valls!, de l'asceteri,

escola de l'amor de Jesucrist?

On és, oh soledat!, lo teu salteri?

On tos rengles de monjos, presbiteri,

que, com un cos sens ànima, estàs trist?

D'Ursèol a on és lo Dormitori?

La celda abacial del gran Garí?

On és de Romualdo l'oratori,

los palis i retaules, l'ori evori

que entretallà ha mil anys cisell diví?

Los càntics i les llums s'esmortuïren;

los himnes sants en l'arpa s'adormiren,

la rosa s'esfullà com lo roser;

com verderoles que en llur niu moriren

quan lo bosc les oïa més a pler.

Dels romàntics altars no en queda rastre,

del claustre bizantí no en queda res:

caigueren les imatges d'alabastre

i s'apagà sa llàntia, com un astre

que en Canigó no s'encendrà mai més.

Com dos gegants d'una legió sagrada

sols encara hi ha drets dos campanars:

són los monjos darrers de l'encontrada,

que ans de partir, per última vegada,

contemplen l'enderroc de sos altars.

Són dues formidables sentinelles

que en lo Conflent posà l'eternitat;

semblen garrics los roures al peu d'elles;

les masies del pla semblen ovelles

al peu de llur pastor agegantat.

Una nit fosca al seu germà parlava

lo de Cuixà: -Doncs, que has perdut la veu?

Alguna hora a ton cant me desvetllava

i ma veu a la teva entrelligava

cada matí per beneir a Déu.

-Campanes ja no tinc- li responia

lo ferreny campanar de Sant Martí-.

Oh!, qui pogués tornar-me-les un dia!

Per tocar a morts pels monjos les voldria;

per tocar a morts pels monjos i per mi.

Que tristos, ai, que tristos me deixaren!

Tota una tarda los vegí plorar;

set vegades per veure'm se giraren;

jo aguaito fa cent anys per on baixaren;

tu que vius més avall, no els veus tornar?

-No! Pel camí de Codalet i Prada

sols minaires i llauradors:

diu que torna a son arbre la niuada,

mes ai!, la que deixà nostra brancada

no hi cantarà mai més dolces amors.

Mai més! Mai més! Ells jauen sota terra;

nosaltres damunt seu anam caient;

lo segle que ens deu tant ara ens aterra,

en son oblit nostra grandor enterra

i ossos i glòries i records se'ns ven.

-Ai!, ell ventà les cendres venerables

del comte de Rià, mon fundador;

convertí mes capelles en estables,

i desniuats los àngels pels diables

en eixos cims ploraren de tristor.

I jo plorava amb ells i encara ploro,

mes ai!, sens esperança de conhort,

puix tot se'n va, i no torna lo que enyoro,

i de pressa, de pressa, jo m'esfloro,

rusc on l'abell murmuriós s'és mort.

-Caurem plegats- lo de Cuixà contesta-

Jo altre cloquer tenia al meu costat;

rival dels puigs, alçava l'ampla testa,

i amb sa sonora veu, dolça o feresta,

estrafeia el clarí o la tempestat.

Com jo, teia nou-cents anys de ma vida,

mes, nou Matusalem, també morí;

com Goliat al rebre la ferida,

caigué tot llarg, i ara a son llit me crida

son insepult cadavre gegantí.

Abans de gaire ma deforme ossada

blanquejarà en la vall de Codalet;

lo front me pesa més i a la vesprada,

quan visita la lluna l'encontrada,

tota s'estranya de trobar-m'hi dret.

Vaig a ajaure'm també: d'eixes altures

tu baixaràs a reposar amb mi,

i ai!, qui llaure les nostres sepultures

on foren Sant Miquel i Sant Martí-.

Aixís un vespre els dos cloquers parlaven;

mes, l'endemà al matí, al sortir lo sol,

recomençant los càntics que ells acaben,

los tudons amb l'heurera conversaven,

amb l'estrella del dia el rossinyol.

Somrigué la muntanya engallardida

com si estrenàs son verdejant mantell;

mostrà's com núvia de joiells guarnida;

i de ses mil congestes la florida

blanca esbandí com taronger novell.

Lo que un segle bastí, l'altre ho aterra

mes resta sempre el monument de Déu;

i la tempesta, el torb, l'odi i la guerra

al Canigó no el tiraran a terra,

no esbrancaran l'altívol Pirineu.

Jacint Verdaguer

Citació bibliogràfica

-WELLS, H.G. La màquina del temps. Editorial Empúries.
Barcelona,2008. 6a edició.

-ANGLADA, Maria Àngels. El violí d'Auschwitz. Editorial Estrella polar.
Barcelona,1996. 1a edició.

-FONT i MASOT, Rosa. Envia'ns un àngel. Editorial Alfaguara.
Barcelona,1999. 1a edició.